Encara que aquesta publicació és i sempre ha sigut d’àmbit municipal, els fets succeïts darrerament amb l’agressió tel TC contra l’Estatut de Catalunya, obliguen a fer-ne alguna referència.
El PP i el PSOE s’han sortit amb la seva. El TC ha torpedinat l’Estatut just a la línia de flotació, just allà on fa més mal, tot invalidant disposicions jurídiques, econòmiques i lingüístiques que representaven l’espina dorsal d’aquesta llei. Per això els dos partits celebren la sentència. El PP ho diuen clar però José Luís Rodríguez Zapatero, considera que amb la sentència s’ha acomplert “l’ objectiu polític”. No cal que ens preguntem quin és aquest objectiu polític, que comparteixen PSOE i PP per igual: evitar l’autogovern i el creixement econòmic, social, cultural i tecnològic de Catalunya amb el pretext del perill de trencament d’Espanya. I si pot ser enfonsar-la. Vegeu sinó el que pot passar amb la Llei de Caixes, la gestió de l’aeroport de Barcelona, l’eix mediterrani de mercaderies, i un llarg etcètera. Però això no acaba aquí. A partir d’ara hi haurà un degoteig de denúncies sobre aspectes que ja consideràvem superats i que ara, després de la sentència, podrien ser
inconstitucionals. Temps al temps.
El president de la Generalitat i primer secretari del PSC, José Montilla, és ara un ferm defensor del’Estatut. Però cal tenir memòria històrica. L’endemà de l’aprovació del text estatutari pel ple del Parlament, Montilla ja va anunciar que presentaria 62esmenes a les Corts espanyoles. I les va presentar. Montilla, essent ministre espanyol, ja va obrir la cursa en contra de l’Estatut tot demanant la supressió dels drets històrics en el text.
Mentrestant, ERC que va rebutjar l’Estatut fins el punt de ridiculitzar-lo (Estatutet, Estafatut, li deien), ara fa pinya amb el PSC i el president Montilla, principal ideòleg dels arguments de la sentencia i amic del govern de Madrid. Vergonya se n’haurien de donar. ERC es vol ara autoproclamar com a l’únic partit de l’arc parlamentari que vol la independència per demà passat. Però set anys de govern amb el PSC (i la intenció de repetir-ho si és possible) l’han inhabilitat per liderar ara mateix la nova generació d’independentistes.
Catalunya no pot ser, només, la nació que nega la sentència del Constitucional, la nació del no a Espanya o la nació del no a una Constitució que ens lliga i ens invisibilitza.
Catalunya ha de ser la nació que s’afirma, que pren la iniciativa i que no va a remolc de tercers. La via espanyola, ja ho sabíem, és una via morta.
Parlem de la nació que creu en el seu futur i que reclama de la cambra on resideix la sobirania del país, el Parlament de Catalunya, un posicionament clar i diàfan a favor d’aquest futur.
Molta gent es pregunta, i ara que hem de fer? quina resposta hem de donar com a poble?
Les accions poden ser diverses i en diferents fronts i nivells, institucionals i ciutadanes. Hem d’assolir una premissa fonamental, no suficient però imprescindible. Hem de tenir un govern sòlid, cohesionat, amb lideratge i responsable davant del país i de la seva gent.
Quan la gent ens pregunti, que hem de fer? els hem d’explicar això, ara cal un govern de CiU. No més cal contemplar la situació actual en tots sentits i a on ens han portat els dos tripartits. A Catalunya només hi ha dues opcions, o governa CiU o el tripartit. Amb un govern de perdedors i amb interessos divergents i moltes vegades contraposats no es pot fer front a les diverses crisis que el nostre país pateix, l’econòmica, la social, la de valors i la nacional.
I en aquesta mateixa línia argumental, és necessari que els governs locals responguin també a aquests
criteris de responsabilitat, seriositat, visió nacional i dignitat institucional.